CANVIA DE CARRIL, SI US PLAU

Anar en bicicleta ha deixat de ser un entreteniment dels estius al poble per passar a ser un mitjà de transport metropolità. L’Ajuntament de Barcelona està actuant des de fa anys perquè la ciutat absorbeixi aquest mitjà de transport de la millor manera possible i ho fa tot creant carrils bici pels quals, en teoria, hauria de ser segur transitar amb aquest vehicle. Malauradament, això només és “en teoria”.

A més, no tots els carrers disposen d’un carril específic per als ciclistes i és en aquest moment quan sorgeix el gran dubte: vorera o calçada? Per la vorera molestem als vianants i per la calçada, evidentment també molestem. Molestem als cotxes i a les motos, molestem a persones que gràcies als usuaris del transport públic i als ciclistes encara poden respirar en una ciutat com Barcelona amb 3 milions d’habitants i amb una contaminació de l'aire i acústica que superen els límits permesos: "Els nivells de diòxid de nitrogen i de partícules en suspensió a Barcelona i el seu entorn superen els límits que fixa la normativa comunitària, cosa que suposa un risc comprovat per a la salut." (http://barcelonaldia.wordpress.com/2006/01/21/la-contaminacio-de-laire-a-larea-de-bcn-supera-el-limit-permes/)

Així, doncs, i per tornar al tema que avui ens ocupa: Per on hem de circular?

Els Amics de la bici (agrupació d’usuaris i usuàries) van redactar unes fitxes titulades En Bici per la ciutat. Un dels consells que ens donen és el següent: “Circula pel centre del teu carril, sigui quin sigui, i no et preocupis si el de darrera posa mala cara: la bici, a ciutat, té dret a un carril sencer. Això, a més d’obligar els altres a avançar-te correctament, et dóna més marge d’acció i tranquil·litat.” Per desgràcia, però, això no sempre és així. Les motos i els cotxes ens continuen avançant intentant no haver de canviar de carril perquè deuen tenir molta pressa i això, òbviament, ens posa en perill.

Com que fer servir tot un carril sembla que encara no és del tot efectiu perquè el cotxes i lesmotos canviïn de carril per avançar-nos, he creat la següent senyal: CANVIA DE CARRIL, SI US PLAU. Així que pugui la penjaré a la part de darrera de la meva bici. Espero que serveixi per alguna cosa.

Us agrairia que, si us sembla una bona idea, en féssiu difusió. No és la solució, però sens dubte és una manera més d’intentar sensibilitzar els conductors que cada dia posen en perill les nostres vides.

Moltes gràcies i molta bici!!

Los nadies de Eduardo Galeano

Los nadies va caure a les meves mans un dia de la llarga setmana santa de l'any passat en què vaig fer el curs de monitor prop del Palau de la Música. Un curs intensiu i desgraciadament acompanyat per la pluja. A les set de la tarda, després de nou hores d'estar tancats i d'anar de l'escola al bar i del bar a l'escola, sortíem bojos... els que l'heu fet ja ho deveu saber. Si no hagués estat per la gent tant maca que vaig conèixer i alguns jocs, hauria estat infernal.

Això és, per tant, un bon record d'aquella època.

També us deixo un vídeo que acabo de trobar. El derecho de soñar recitada ni més ni menys que pel mateix Eduardo: http://www.youtube.com/watch?v=todj4fK7FFI&NR=1

LOS NADIES

Sueñan las pulgas con comprarse un perro
y sueñan los nadies con salir de pobres.
Que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte,
que llueva a cántaros la buena suerte:
pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca.
Ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte,
por mucho que los nadies la llamen
y aunque les pique la mano izquierda
o se levanten con el pie derecho
o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos.

Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folclore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata

Eduardo Galeano

(Els fragments en cursiva no apareixen a la cançó per raons d’arranjament)